24 de novembre, 2006

140 anys del Casino La Unio

EL CASINO LA UNIÓ

El 2006 va fer 140 anys que es va constituir el Casino la Unió a Vidreres. Els casinos són entitats privades d’esbarjo, i a Catalunya la gran majoria es van començar a formar-se durant el segle XIX, dels que encara funcionen trobem el casino de Girona fundat el 1845, el Casino Menestral de Figueres (1856), Casino la Constància o dels Nois de Sant Feliu de Guíxols (1860), l’Aliança del Poble Nou (1870), el Casino de Llagostera (1888), etc.
El Casino la Unió es constituí a Vidreres el 1866, per 30 socis fundadors, la majoria dels quals eren tapers, també hi havia propietaris rurals, pagesos, sastres. En aquells anys Vidreres tenia una població de 2.000 habitants i les activitats principals eren la pagesia i la surotapera, amb imports boscos de suros i fàbriques de taps. El 1861 hi havia 3 tallers que elaboraven taps de suro amb 150 operaris, i el 1892 d’una població de 2.231 persones, unes 500 es dedicaven a les tasques de la indústria del suro.
Durant els primers anys de funcionament del Casino no disposà d’edifici en propietat, així el 1881 ocupava un edifici a la plaça. Posteriorment es van iniciar els tràmits per la construcció d’un edifici propi, el 1885 s’adquirí el solar i durant la dècada dels 90 del segle XIX ja estava construït l’actual edifici del Casino, al carrer Catalunya. El 1899 s’acordà construir la sala de ball, a l’altre extrem del solar, que dóna a l’actual carrer Pau Casals. Així entre el local social i la sala de ball quedà l’actual pista. El 1924 s’adequà un espai per a biblioteca. El 1928 es fan fer obres per fer la camarilla (pis amb barana) a la sala de ball. Durant la Guerra Civil (1936-1939) el casino s’anomenà Casal del Poble. El 1969 es va comprar la casa del costat del Casino, coneguda com a cal Manyà, formada per una casa i un patí amb pou. Amb aquesta compra es va reorganitzar posteriorment l’espai del casino, que és el que podem observar actualment. El 1988 degut al mal estat de la sala de ball, s’acordà deixar de fer activitats en ella i només s’utilitzà com a magatzem. Per trobar una solució a la sala, el 1991 el Casino la va donar a l’ajuntament de Vidreres amb les condicions següents: l’ajuntament hauria de rehabilitar la sala, i l’ajuntament cediria l’ús de la nova sala al Casino per 30 anys prorrogables, però la resta d’entitats vidrerenques també en podrien fer ús. El 1997 es va inaugurar les obres de reformes de la sala-teatre del Casino.

El casino com tota associació ha tingut diversos estatuts o reglaments, els primer data del 1863, és a dir són anteriors a la seva constitució i preveien el nom de casino Vidrerenc, però finalment adoptà el nom de Casino la Unió. El 1926 es modificà el reglament anterior i es redactà de nou. El 1968 s’acorà modificar els estatuts que foren aprovats pel governador civil el 1970, i són els actualment vigents. Al capdavant de l’entitat hi ha el president, i des del 1918 hi ha hagut 37 presidents.

Com s’ha dit el casino té bàsicament una funció d’esbarjo on poder relacionar-se la gent. Així des de l’inici disposava d’una sala de cafè i lectura, que pel seu funcionament s’arrenda al conserge, i des del 1918 hi ha hagut 17 conserges. La sala disposava de ràdio i el 1960 es va comprar el primer aparell de televisió. Amb la construcció de la sala de ball les activitats es van anar ampliant amb ball i altres actuacions, com les revistes. El 1925 s’iniciaren les sessions de cinema que duraren fins el 1968. Ja que es construí un edifici específic per cinema a l’avinguda Costa Brava, gestionat privadament. El casino organitzà la Festa Major del 1923, abans ho feien els botiguers del poble, fins la del 1981, a partir de llavors l’organitzà l’ajuntament. També fins el 2000 organitzà el Carnaval lligat al Ranxo, a partir de llavors l’organitza la comissió de festes; el casino s’encarregava només dels balls i concursos de disfresses i de cant, i la comissió del Ranxo de la resta. A part de la Festa Major també es van celebrar altres festes que consistien en sardanes i balls, entre elles la festa de la Liberación (que recordava l’entrada dels nacionals a Vidreres el 2 de febrer del 1939), Corpus, Sant Isidre i Sant Iscle i Santa Victòria (la festa petita).
El Casino fou l’iniciador de l’aplec de la sardana, que es va celebrar entre el 1962 i el 1976. Se celebrava el primer diumenge de maig a la pineda d’en Flassià. Des del 1979 existeix l’Agrupació Sardanista Bella Dansa, que es dedica a l’ensenyament de sardanes, les audicions, i organitza la Nit de la Sardana, en que actuen dues cobles i se celebra el dissabte abans de la festa major.
El 1979 el Casino, l’ajuntament i l’associació de pares d’alumnes, iniciaren el programa per la mainada, Rialles. Activitat que duraren fins el 1983.
Altres activitats dutes a terme pel Casino foren cursos de català, cursos d’informàtica, la Puja a Caulès, cinema al carrer, etc. I a la sala del casino al llarg del anys s’han fet funcions de teatres i recitals, actuant en Raimon, Serrat, Pi de la Serra, sessions de jazz, proves, curses de scalextric.



Josep Formiga

20 de novembre, 2006

Cine Forum Vitraris "2001 Odisea del espai"

El passat divendres, 27 d’octubre, amb "2001: Una Odissea de l’espai", va començar a Vidreres l’activitat de Cine Fòrum a la sala teatre del Casino La Unió.
Ens vàrem reunir un bon nombre de veïns del poble amb la expectació de quelcom que comença i amb la il·lusió de passar una vetllada en agradable companyia. Totes dues expectatives varen ser àmpliament satisfetes gràcies, per una banda, a l’excel·lent introducció d’en Carles Puig i per l’altre al col·loqui que va seguir a la projecció de la pel·lícula, iniciat per en Jordi Vidal, un apassionat de "2001" (En Jordi ha vist la pel·lícula només 24 vegades) .
En Carles ens oferí una molt ben documentada presentació del director de la pel·lícula, Stanley Kubrick, basada en la novel·la d’Arthur C.Clarke.
Aquesta presentació va estar farcida d’anècdotes i dades biogràfiques que ens aproparen a la complexa personalitat de S. Kubrick i a l’extensa obra d’A.C.Clarke.
Per altra banda, en Jordi , amb els seus aguts comentaris envers la pel·lícula, va preparar el terreny per a un col·loqui en el qual es comentaren, no tan sols els aspectes directament relacionats amb el film, sinó que va donar peu a endinsar-nos en qüestions com l’actual concepció i origen de l’univers, la seva naturalesa, la teoria del "big bang", els forats negres i, com no, la concepció de l’home, el seu destí, la recerca de la seva part transcendent, etc.

A mena de síntesi del treball de S.Kubrick i de la seva passió pel cinema, citem una de les frases seves més significatives "Allò que pot ser escrit o pensat, pot ser filmat", i també cal esmentar una de les sentències més clarificadores de l’esperit pioner d’A.C.Clarke , "L’única forma de conèixer els límits d’allò possible, és anar més enllà, vers l’impossible".
L’activitat de Cine Fòrum continuarà, en aquesta primera programació, amb la projecció d’altres obres del mateix director, com ara: "Lolita",

Conferència "Tete Montoliu"


50 anys del concert de Tete Montoliu a Vidreres
Conferència a Càrrec d’en Ramon Alsina.
El passat divendres 20 d’octubre, es va celebrar a la sala d’actes de l’Ajuntament una conferència a càrrec d’en Ramon Alsina sobre Tete Montoliu, ja que enguany fa 50 anys que va actuar en un concert a la nostra vila. Al final de la conferència, en Quim Daban em va demanar si podia fer un escrit o petita crònica sobre l’acte, encàrrec que li vull agrair. Imagino que ho va fer perquè em coneix i sap que faig de professor de guitarra al centre cívic. Crec, i suposo, que hi havia persones més autoritzades que jo per fer-ho, com ell mateix, que va presentar el conferenciant, o algun dels assistents que van seguir l’actuació a Vidreres d’en Tete, com en Ramon Garriga.
Quan vaig arribar faltaven 5 minuts per tocar les 10, i ja hi havia unes quantes persones a la sala d’actes de l’ajuntament. En Ramon Garriga em va ensenyar un plec de la revista RITMO, dels anys 50, especialitzada en jazz, perfectament enquadernat. En un parell de números de la revista vaig llegir dos articles que el mateix Garriga havia escrit. Un parlava del jazz a la província de Girona. Em va sobtar el llenguatge que feia servir, i no perquè fos en castellà, que en aquella època no podia ser d’una altra manera, si no per la manera de construir les frases, plenes d’adjectius i que em recordava els comentaristes radiofònics d’aquell període. L’altre era una entrevista a Tete Montoliu després del concert a Vidreres.
L’acte va començar amb la presentació de Ramon Alsina per part d’en Quim Daban. Ramon Alsina és professor a l’Escola de Música Moderna de Girona, director de la Selva Jazz Band, professor adjunt a la UDG d’història del Jazz i President de la associació per a la difusió del Jazz a Girona.
La conferència va estar dividida en dues parts. A la part inicial, el conferenciant va anar desgranant dades sobre la biografia del pianista i, a la segona part, explicà l’experiència que va viure amb ell.
A la primera part ens va explicar dades sobre la seva biografia. Va partir de la seva infantesa fins l’últim concert al palau, pocs dies abans de morir. Ens va parlar de la seva família i de les seves primeres feines de músic a l’orquestra en la qual treballava el seu pare. També va parlar de la seva mare, que va ser la seva principal influència i que el va introduir en la música de jazz a partir de les audicions de discos que hi havia a casa seva. Aquestes audicions van ser la seva primera experiència amb aquest tipus de música. Així mateix, ens facilità dades sobre la seva formació musical - inicialment clàssica -, sobre la seva particularitat - era invident de naixement - , sobre el rebuig que va patir per part del director del conservatori que va dir-li que "allò no era una escola de cecs", i, sobre la seva posterior evolució fins a convertir-se en una figura mundialment coneguda. Totes aquestes referències van estar farcides d’anècdotes interessants fins que vam poder escoltar una audició en format de vídeo en la qual tocaven Tete i Chic Corea. Els temes escoltats van ser: Blue bossa i Óleo, dos estàndards del jazz.
La segona part, més càlida, va tractar la relació que van tenir el conferenciant i el pianista. En Ramon Alsina i Tete van contactar i van quedar d’acord perquè el músic anés a fer una conferència-classe magistral a Girona. Alsina va comentar la gran humanitat i predisposició d’en Tete a fer-ho, això sí, no a canvi de res si no de què el portessin a menjar pa amb tomàquet i embotit de Girona. Ens va explicar que la conferència de Tete va ser molt didàctica i plena de molt bon humor ja que el pianista il·lustrava el que explicava amb petits gags musicals que van fer les delícies de l’auditori. El contrapunt a les paraules del conferenciant les va dir en Ramon Garriga que va explicar l’experiència del dia en què el pianista va venir a Vidreres i que, no tenint contrabaixista, van cridar al titular de l’orquestra Amoga, que aquell dia tocava a la localitat, per fer el concert, el qual va sorprendre molt a Tete. D’aquesta manera vam conèixer part de la història per protagonistes de primera mà i vam saber que, si bé era conegut el caràcter agre i de vegades desconsiderat del pianista, també vam poder conèixer el vessant humà i amable que Tete posseïa.
Finalment, vam escoltar la cançó popular catalana "El testament d’Amèlia". Aquesta vegada en un enregistrament que es va fer a Holanda de cançons populars catalanes i algunes de Joan Manel Serrat. A partir d’una música, el jazz, nascuda localment al sud dels Estats Units i que ha esdevingut universal, Tete adoptà melodies catalanes, populars, ben conegudes i les adaptà al llenguatge del jazz.
Per acabar, vull agrair a en Ramon Alsina la seva conferència, a en Ramon Garriga les seves explicacions complementàries, i a tots vosaltres, lectors, la consideració que heu tingut amb mi en arribar fins a aquestes darreres paraules. Moltes gràcies a tots.